Per a mi Guatemala és la imatge meravellosa i seductora del llac Atitlán. Els últims quilometres que separen Sosolá de Panajachel ja deixen vore el que ens espera. Quan la visió del llac comença a ser completa les llágrimes es queden a punt de vessar. En eixe moment comprens que també es pot plorar de bellesa. No debades Aldous Huxley va dir d'ell que era "el lago más bello del mundo".
Panajachel, també coneguda com Gringotenango, per la quantitat de turistes, és la ciutat més gran que voreja el llac. La resta són dotze xicotetes poblacions, "pueblos mayas" tots amb noms de sants. Cal agafar alguna embarcació i sense massa programació visitar dos o tres pobles. Així es pot vore el llac des de diferents punts i contemplar 128 quilometres quadrats de perfecció. Tres volcans, el Tolimán, el Atitlán, i el San Pedro, tots de més de 3000 metres, vigilen este santuari de la natura. Si a més passejes a le sis del matí pels voltants del llac sentint com xiula el Xocomil, el vent del sudest (en maya significa "el viento que recoge los pecados"), aleshores ja pots morir-te. (i no exagere) Jo m'hauria quedat ací, però el viatje continuava.
Abans de finalitzar l'aventura tornant a El Salvador, vam a estar a Antigua, una ciutat colonial que guarda en molts racóns el seu passat espanyol. Turística fins al perill, cal anar destriant per trobar l'autèntica. Tot i aixó el color de les cases, els nuvols que coronen els volcans, i els carrers empedregats, són de per sí postals que arxiven els meus ulls. Hui amb tancar-los i recordar aconseguesc espantar els fantasmes.
